Diumenge, 17:30
La Mishi ja no hi és.
Tots ens em despedit com hem sabut. Ella i la Tina amb moixaines i escalfor durant el dia.
Isenyora sense afalacs, però amb escalfor durant la nit.
Jo amb un petó.
Ell no s'ha pogut despedir.
Tot i que cada cop estava més dèbil, demostrava el seu caracter i la seva tossuderia en tot moment intentant aixecar-se per passejar.
Ara a beure aigua, ara al balcó.
Suposo que és normal que ara recordem més els seus ultims moments, però de mica en mica anirem recordant com la seguia demanat-li menjar cada mati al despertar-se. Com, tot i posar-la sobre al llit a l'hora d'anar a dormir ella esperava discretament a que tothom ja estigues dormit per baixar-ne -al llit hi havia massa gent i masa moviment. Com s'esperava pacientment a que jo anés a beure o menjar per agafar el lloc de dormir que moments abans jo li havia furtat. Com ens bufava cada cop que ens acostavem, però anava a pendre el sol al pati amb nosaltres encara que el lloc fos massa petit per tres.
Amb una simetria quasi perfecte, i amb un posat de gran senyora es passejava per casa bufant-nos -cada cop amb menys ganes- quan ens creuavem, el que portava que de tant en tant hi hagués alguna trifulca amb Isenyora -molt més joveneta i amb més malícia. Sempre he intentat no posar-me al mig d'aquestes discusions, quan ho he fet n'he sortit escaldat.
Mishi era una gata molt discreta i molt més carinyosa del que semblava, cosa que li podies veure a la cara si la miraves als ulls.
Diumenge, 17:31
Ja et trobem a faltar
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Ostres, que dures son les perdues.
Ho sento molt.
No esteu tristos.
Per que no us trobeu tan tristos, mireu en el meu blog i us presentare la vostra nova cosineta.
I per cert, un germanet de la El.la busca amo i casa.
Cap voluntari????
Publica un comentari a l'entrada