Li agrada el neguit de les compres del dia abans, les presses per preparar-ho tot, pensar què és el que pot fer per abans del dinar, no li agraden les típiques patates amb olives.
Fer el dinar amb l'ansia que agradi a tothom, i que tot hagi quedat bé.
A nosaltres en canvi no ens agrada gaire.
Isenyora els té por als convidats. Sigui qui sigui, sense distincions. Desapareix de la vista de tothom (ni Ell sap on es fica), i no treu el cap fins que ja fa estona que ha marxat l'últim convidat.
Jo, al principi vaig a fer-li companyia, però aviat em canso d'estar amagat, m'en vaig al dormitori, i m'adormo amb el rebombori de fons.
Quan estan a punt de començar les postres trec el cap, em passejo una miqueta, faig que tots em mirin, i apa, a dormir un altre cop.
Per sort ja fa molt temps que no en té pas de convidats (Isenyora ja no recorda ni el seu amagatall), i encara falta molt per que en puguin venir més.
La tranquilitat d'estar a casa teva, sense que ningú t'atabali no té preu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada