Aquesta setmana Ell ha "descobert" a Giulia y los Tellarini.
Sempre he dit que una de les coses millors que els homes tenen és la música.
Com que no he pogut trovar el video per la xarxa, us deixo la lletra.

Mil llorares

Que me tiemblen las piernas,
que me cojan los males.
Que me muera por dentro,
que me falten los mares.

Que no encuentre el latido,
y que sea testigo
de barbaridades.

Pero si hay un final,
Que no sea verdad.
Que no sea verdad,
Quiero que sea falso
Que no sea verdad.
Que eso es nuestro final.

Mil llorares,de los llorares.
No seran suficientes
si tu no estas conmigo

Si tu no estas conmigo,
Mil llorares de los llorares.

Dijous passat va ser Sant Jordi.

De totes les tradicions que tenen els homes, aquesta és, segons el meu parer la més ben trovada, i més maca.

Pel que he pogut copçar tot mirant pel balcó es tracta que es posen a la venda en diferents paradetes tant roses com llibres, i els humans surten al carrer -tot i ser un dia feiner- en massa.
Ells regalen una rosa a la seva enamorada, i elles els regalen un llibre (vols dir que es llegiran tots aquests llibres?).

El que encara no sé és, que passa quan no tens ningú que et regali, o a qui regalar... suposo que no et queda una altra cosa que l'auto-regal, oi?

Ell en va portar dos: "a la carretera"J.Kerouak i "la dona del migdia"J.Franck

Aquests cinc últims dies Ell ha tingut vacances -setmana santa en diu- i, al contrari que tothom...s'ha quedat a casa.

A casa no es mira gaire la tele, de fet hi ha vegades que no s'encent durant dies. Ell la troba buida, falta de contingut, i aburrida.

Jo, un perdua de temps.

Isenyora ni tan sols la té present mai.

A pesar d'això ens em passat cinc dies espatarrats mirant-la.

Sense feina.

Sense esma de fer res més.

Sense ganes de pensar gaire.

Encara que no ho vulguis això et mata les neurones.

A Ell li agrada tenir convidats a casa.

Li agrada el neguit de les compres del dia abans, les presses per preparar-ho tot, pensar què és el que pot fer per abans del dinar, no li agraden les típiques patates amb olives.

Fer el dinar amb l'ansia que agradi a tothom, i que tot hagi quedat bé.

A nosaltres en canvi no ens agrada gaire.

Isenyora els té por als convidats. Sigui qui sigui, sense distincions. Desapareix de la vista de tothom (ni Ell sap on es fica), i no treu el cap fins que ja fa estona que ha marxat l'últim convidat.

Jo, al principi vaig a fer-li companyia, però aviat em canso d'estar amagat, m'en vaig al dormitori, i m'adormo amb el rebombori de fons.

Quan estan a punt de començar les postres trec el cap, em passejo una miqueta, faig que tots em mirin, i apa, a dormir un altre cop.

Per sort ja fa molt temps que no en té pas de convidats (Isenyora ja no recorda ni el seu amagatall), i encara falta molt per que en puguin venir més.

La tranquilitat d'estar a casa teva, sense que ningú t'atabali no té preu.