Ell té a casa diferents aparells. La tele, una rentadora, la radio, dos equips de musica, i evidentment el portàtil li fan la vida una miqueta més agradable i fàcil.
D'entre tots ells n'hi ha un que podriem considerar-lo el més necesàri, però alhora el més impertinent.

El telèfon.

Portàtil o amb cables. Amb pantalla tàctil, o més tradicional. Mòbil o fixe. El telèfon és, sigui com sigui, un aparell del tot pertorbador.

Quan arriva a casa després de passar-se tot el dia sentin els crits de la gent en un gran centre comercial, o s'ha passat el dia amunt i avall, el que ve més de gust no és pas posar la tv, es un plaer sentir una música tranquila (Beth Gibbons la millor opció). Quan es cansa de la música, desconecta l'aparell i llestos.

Amb el telèfon no hi ha res a fer. Et vingui de gust o no, ell de cop i sense cap previ avís, sona i sona i sona i sona fins que contestes o qui ha trucat es cansa.
No es planteja de cap manera deixar de tenir telèfon ja que els homes tenen una extrema necesitat (que s'ha multiplicat exponencialment amb l'entrada dels mòbils) d'estar conectats amb la resta del món. Han de poder saber que passa en qualsevol moment, i que qualsevol els pugui localitzar.

En cap moment s'han parat a pensar en la brutal intromisió a la teva tranquilitat que provoca el terrible so del telèfon.

No saben ni poden desconectar.

No van gens bé