Una de les poques coses que els homes poden estar orgullosos és el fet de poder crear i interpretar música. Si, ja sé que n'hi ha de molts tipus i que no tota és bona, però he descobert que cada un dels estils diferents pot servir -almenys a mi em serveix- per cada un dels estats d'ànim que tenim a la vida.
Per la meva part tinc la gran sort que a Ell li agrada molt la música i a casa sempre està sonant alguna cosa. Recentment he pugut descobrir la canço d'amor més bonica que he sentit mai.

Sortir al balcó i passar-me hores observant el carrer mentre el sol t'escalfa els ossos n'és una de les millor aficions que tinc.
Observant-los m'he adonat que accelerat és l'estat natural dels homes. Mentre van pel carrer no van ràpids, van accelerats. Constantment miren el rellotge, sempre fan tard.
De tant en tant si que trobo algú que passeja, però sembla que ho faci amb un petit sentiment de culpa i per compensar-lo mira el rellotge, o el telèfon mòvil que porta a sobre no vagi a ser que algú vulgui parlar i no el trobi.
Desconectar i disfrutar dels petits moments de serenor és una cosa dificil de conseguir.

Em sembla, tot llegint aquest blog, que encara no us he presentat amb qui comparteixo la vida, oi?
A casa en aquest moment som tres. Per una banda estem la Isenyora i jo a qui després de passar-se tres dies buscant-me un nom en va trovar un de curt, sencill i directe, Doctorlivingstonesuposo. Per l'altra banda està Ell que hores d'ara encara es pensa que n'és l'amo. Pobret.
Deixeu-me que us expliqui com ho veiem Isenyora i jo...Nosaltres ens passem el dia jugant a perseguir-nos, prenent el sol que totes les tardes entra pel seu dormitori, dormint, i ara fins i tot passejant per internet mentre Ell és a La Feina.
Ell surt sempre corrents de casa per que fa tard, tot i que es lleva amb força temps. Arriva tard a casa amb el temps just per donar-nos el sopar, netejar-nos la sorra, desembullar-nos i per acavar tirar-se al sofa quedant-se dormit als deu minuts.
Com us he dit encara es pensa que Ell és l'amo de la casa.

Avui donava voltes a com escriure tota una disertació de que és pels homes la religió, i de com aquest autoengany fa que alguns d'ells acceptin algunes coses que d'altra manera no acceptarien mai.
Tots els animals sabem que en algun moment o altre ens ha d'arrivar l'hora que morim, i aixó l'únic que portarà és que l'energia que ens pugui quedar al cos passi a la terra -ja que no hi ha res que desaparegui, tot es transforma. Un cop arrivats a aquest punt per cada un de nosaltres s'ha acavat. Res més. Sense pors ni esperances. Això és una cosa que fins i tot el peix que Ell va tenir una temporada i que li va posar de nom Robert -ja veus tu quin nom per un peix- doncs deia, que fins i tot en Robert ho sabia això. Però no. Ells no.
Els homes els costa molt d'entendre que un cop s'ha acavat, s'ha acavat, i és per això que les diferent cultures s'han d'inventar alguna cosa que els faci creure que tot el que ells fan té algun sentit i que tot està guiat per una "força superior".
Al meu entendre el fet de tenir una capacitat mental -suposadament- superior a la resta d'animals els fa creure que ells si que estan aqui per algun motiu, i que alguna "força superior" els ha creat -no us ho perdeu es pensen que algú els ha creat- com a l'unic animal digne de la seva benvolència o alguna cosa semblant.
És una cosa que em costa molt d'entendre. I a la Isenyora més encara -és molt més jove que jo.
Doncs com us he dit estava intentant posa en clar les idees per poder-les plasmar mentre anava "passejant" per internet i he trovat una pagina dedicada exclusivament a les ungles postisses.
No m'ho podia creure.
Ungles falses?
...
Si els ha costat milers d'anys apendre a menjar sense tocar els aliments amb els dits....Per que les ungles falses?
És que...
No se que puc dir...
A alguns gats els treuen les ungles per que no puguin esgarrepar... i ells s'en posen de falses?
Només algú amb capacitat mental superior i la benevolència de l'esser suprem tindria una idea com aquesta.

Ja fa uns dies que Ell esta nerviós. El noto facilment alterable. Es posa a la defensiva amb tothom, fins i tot amb mi amb qui normalment és afectuós.

Cada dia de bon matí ens despertem suaument, esmorzem i mentre ell marxa a un lloc que de mala gana anomena La Feina jo vaig mandrejant per la casa, prenc el sol a la terrassa, tiro les monedes que Ell desa sobre la taula sense saber ben bé per que ho faig, jugo amb la Isenyora l'altra gata de la casa,...

Però com ja he dit fa uns dies que la cosa a canviat. Pel que sembla algú anomenat Nadal el fa posar malcarat i pesarós, mentre que -encara no he descobert per què ho fa- posa bona cara a tothom que arriva a casa a dinar o sopar, i això passa força sovint últimament. Costa d'entendre.